Com ja és sabut, aquest any, en finalitzar la Campanya de Renda, alguns contribuents – els que tinguin un patrimoni net superior a 3 milions d’euros – estaran obligats a presentar declaració per un nou impost estatal, l’Impost Temporal de solidaritat sobre les grans fortunes, introduït per l’art. 3 de la Llei 38/2022, de 27 de desembre, en principi, per un període de dos anys. A ell vam fer referència a la Newsletter 1-2003.

La veritat és que, des que el Govern anunciés la seva introducció en l’Ordenament Jurídic, els indicis d’inconstitucionalitat planen sobre aquest impost i fa tan sols uns dies, el Ple del TC ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat promogut pel Consell de Govern d’Andalusia.

Els recurrents al·leguen vulneració de la autonomia financera de les Comunitats Autònomes i del bloc de la constitucionalitat en matèria de tributs cedits, així com la infracció del dret de representació política, del principi de lleialtat constitucional i institucional i del principi de seguretat jurídica.

Els arguments utilitzats pel Govern d’Andalusia són bàsicament tres:

• La invasió de competències normatives que són pròpies de les comunitats autònomes, infringint diversos articles de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).
• La vulneració de l’article 23 de la Constitució a causa del procediment irregular pel qual s’ha aprovat el nou impost, mitjançant la incorporació d’una esmena durant la tramitació d’una llei per a la creació d’altres dos impostos.
• La vulneració del principi de seguretat jurídica, recollit a l’article 9.3 de la Constitució.

Així, es considera que aquest nou impost ataca l’autonomia financera de la comunitat autònoma, ja que la seva aplicació, amb l’objectiu d’harmonitzar la tributació pel Patrimoni de les persones físiques en els diferents territoris autonòmics de règim comú, envaeix les competències normatives que han assumit les comunitats autònomes en relació amb l’Impost sobre el Patrimoni, la qual cosa menyscaba l’autonomia financera que garanteix l’article 156.1 de la Constitució Espanyola i infringeix el denominat ‘bloc de la constitucionalitat’.

L’efecte pràctic de l’impost és evitar l’aplicació de bonificacions autonòmiques en l’Impost sobre el Patrimoni en aquelles comunitats autònomes que hagin bonificat l’impost arribant a suprimir-lo totalment o parcialment, per a patrimonis superiors a 3 milions d’euros. Afecta així, fonamentalment, Madrid i Andalusia (on l’impost compta amb una bonificació del 100%) i, encara que en menor mesura, també a Galícia (amb una bonificació del 25% per al 2022 i del 50% per al 2023). Es considera que això altera la política tributària que exerceixen les comunitats autònomes en l’exercici de les seves competències i que no s’ha utilitzat el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, previst en la LOFCA per coordinar l’activitat financera de les CCAA de règim comú, la qual cosa col·lideix amb el principi de lleialtat institucional consagrat per la LOFCA.

També la Comunitat Autònoma de Madrid ha recorregut aquest impost davant el Tribunal Constitucional per motius i amb arguments molt similars.

Davant aquesta situació i, estant la constitucionalitat d’aquest impost qüestionada des del seu naixement, la posició recomanable, per als contribuents que estiguin obligats a la seva presentació, és la presentació de l’autoliquidació i la seva posterior impugnació per, d’aquesta manera, evitar la possible limitació d’efectes que podria acompanyar un eventual pronunciament del Tribunal sobre la inconstitucionalitat de l’impost.